He d'anar? Nu puc ixir soles? Vullc anar?

De moment pareix que la cosa funciona

8 hores

Les dues primeres, si no estàs pendent de que es consumeixen, son facilments digeribles. Apenes sens adonar-te'n ja son les dos. Intente dormir. Hem desperte. Encenc l'ordinador. No mire res, no hi ha res que mirar. No es cert que internet no dorm. Hem rendeixc i torne a tancar els ulls. Milions de versions d'una mateixa absurda idea  circulen sinusoidalment en la meua ment.  Torne a encendre l'ordinador. Veig una serie mentre el rellotge es manté inmobil. Tanque la llum. Tanque els ulls. Con un conductor ebri en una rotonda, un mateix pensament gira y gira, dibuixant una flor en planta. Finalment asumixc. Encenc l'ordinador, esta vegada sens cap intenció d'apagar-lo en breu . La son ha perdut la seva guerra diària però l'esgotament seguix ahi. En breu sonara el despertador. m'alçaria ja, si tan sols estigues el sol fora. No crec que hem faça esperar molt mes. Un desdejuni suplira l'ausencia d'un sopar. Demà serà un dia cansat. Però crec que serà un bon dia

Como esa nube

 Mes o menys  el  que succeïx quant tracte de fer-te cas. De vegades veig el cel, de vegades hem veig a mi, mirant-lo, carent d'emocions humanes,mecànic, tractant de gaudir de quelcom corrent. Però de vegades puc veure'l.

Hui  ha segut un d'eixos

Massa mati

Avui la boira ha començat en casa. No se que faig tan mati fent la ma. He tornat a somiar amb avions. No se se son bones noticies. 

Poques coses a dir...

Galletes

El cotxe esta dalt

Comence el dia baixant el carrer on he aparcat el cotxe. A primera hora Dénia clarejava submergida en una estranya boira que pareixia rodejar únicament el poble. A les afores absolutament res més a excepció del mateix fret. Al entrar, un somriure. No hi estic habituat a la boira. No se perquè aquesta atracció i lergia a les novetats , però es la sensació que hem produí. Observant-la detingudament podia veure les petites gotes d'aigua sospeses en l'aire que hem mullaven la cara al meu pas. En eixes  moment estava allí. Vaig estar tranquil, feliç durant un moment al dia. No recorde res mes. Comença la nit pujant el carrer on he aparcat el cotxe.

Un primer pas

Connecta el cap amb el cos. Deixa de pensar, sent, observa, No et forces a fer-ho, simplement fes-ho- Poc a poc. Esforçat, no t'agobies. Respira. Tocat, toca. Ol. Sent el teu cos. Oblida la teua manera de pensar. Plora i riu. Estigues amb tu mentre ho fas. No t'allunyes. Torna a la Terra. Ix de la teua ment. Estigues ací. Estigues ací amb mi. Sent el calor de l'aigua mentre et dutxes. Sent el fret del mati. Mira el cel. Respira la rosada. Construeix una vida en el moment. No hi ha futur. No hi ha passat. Nota com el pulmons absorbixen l'energia del oxigen; com la repartixen per cadascuna de les celules del teu cos. Pensa el els dits del peus. Nota la cara. Construeix una vida en aquest moment. Com? No se com..Per això estic jo ací. No tingues por. Puc aprendre? Pots aprendre. M'ho assegures? T'ho assegure. Vena'm els ulls. Confie en tu. Sigues conscient del present començem a moldejar una vida a partir d'aquest pedaços

10 histories

Deixe arrere tantes finestres. 50 segons hem dona la gravetat per a llegir-me.Una xiqueta de la que viea somriures imatginaris a la guarderia. Una concepcio d'un present inalcansable m'acompaña durant totes les nit de la meva EGB. Presa de malvats a mitjanit y rescatada poc abanç de l'alba. Alrtenança d'heroines, quant ets tu qui veu el mon des d'una torre.  Unes mans que hem roben el fret mentre tracte de conduir el meu ciclomotor. Llavis que posen en dubte la meva fidelitat, inservible en una realitat paralela. Ulls que trecnquen la meva rutina a d'alegries y llagrimes. Benvinguda d'un mati avisant al sol, que aviu sera ell el primer en saber que no necesite res mes. un amor real, no declarat per cobardia. Tristesa amb cos de dona y cosos que s'amontones per fugir de les llagrimes. Una joia a ulls del meu cor, i veri al meu cap. Un regal de felicitat en temps d'infelicitat. Un premi inabalrcalbe. Una rutina trencada per l'añorança d'un record. Puc veure una porta.


Mad Men Main Title from Jeremy Cox on Vimeo.

Un any trist

Men vaig a Dénia. Estic esperant. He anat moltes vegades. Ja fa anys que no acabe de sentirme comode alli. Però allí tinc la familia que es lo que mes m'estime del mon. Però en estos dies no la puc veure. Se que hi hauran dies millors, però se que els actuals tornaran a reaparèixer. Per que soc així y tal vegada per que vullc deixar de ser-ho sense totes les energies que recureixen. No crec en el psicolegs. No en ells, sino el el seu efecte sobre mi.  Pero de vegades hi ha que agafar-se a un "clavo ardiendo". Desconec la traducció al català al igual que el sentit literal de la expressió en castellà. En estos moments, allò que movia el meu mon, ha desaparegut per a sempre de la meua vida. No ho digerix. Espere dia rere dia veure un fantasma, al igual que espere moltes vegades veure el fantasma del meu avi . Però aixo no succeirà mai, però emocionalement no soc capaç d'entrendre-ho. Passen els dies; visc de la esperança, y en apenes dos segons de realitat, el mon es desmorona, y el pilar que sostenia la meua ment torna a esfumar-se. Recaic y hem torne a alçar. Hem torne a convèncer de que no esta. Però no es el meu jo racional el que no coneix la realitat. Realment tinc algo dins del meu cap que no funciona be. Un error de base, que amb el pas del anys m'ha llevat el somriure poc a poc, arrebatatn-li'l també a tot aquell que alguna vegada m'ha estimat. Vull eixir, soles que no se com. Soles demane una direcció. Estic dispost a caminar a obscures sens però suplique per una direcció y una esperança de algun dia veure la llum com una persona normal, sens ser-me infidel a mi mateix, sens caure en el conformisme, sense por. No se si serà tot compatible. Segurament hem diguen que si, però haurà de ser una persona molt convinent, per que no es a mi a qui te que convèncer.. Avui exactament queda una setmana per a abandonar el piso en el que visc aletargat. En una setmana solte la corda. Espere caure en bones mans. Tinc por. La única ventaja que li vec a tindre por es que el reste dels temors es reduïxen. Merma la importància de viure. He deixat d'estar incomode en els ascensor, he deixat de témer tant per l'avio, obllide que puc quedar-me tancat dins d'un bany, per que fora hi ha a el mateix que hi ha dins. Ojala estiguesses ací per a agafar-me la ma, però ja no estàs. No hem vec capaç de poder perdonar-te ni tu crec que et veges capaç  de tornar a entrar en allò que sempre t'ha fet por. Visc de records, que hem treuen tota l'aigua que tinc  en el cos, i se que quant deixe de vore'ls, haure denfrontar-me al verdader problema. Mai en la vida m'he sentit tan soles. Comprenc la frustració dels meus pares i soc capaç d'empatitzar amb ells, de veure'ls sofrir, però no puc deixar de sentir-me així. No puc veure un altra cosa que un mon que no es el meu, a pesar de que sens cap tipus de dubte moriria per ells. I ara, a seguir amb el petit teatre que m'ha tocat viure. No recorde un dia mes trist; en un trist any de la meua vida.

Epidemia

Volta nocturna en bicicleta. Tots els edifici que formaven  la ciutat sobre la que circulava se'm queien damunt; lentament. A la espera de que l'homenet roig es convertís en verd, un ciclista gros, montant en el mateix model  que jo, s'atura a la meua esquerra. M'observa durant un segons. Als seus llavis asoma un somriure. Sorprès per el present, la meua boca es convertí un relfex de la seua, adoptant un sentiment estranyament sincer. El semàfor il·lumina el peato verd. Cadaescu abraçà en un destí distint.  De nit, els edificis que configuren la ciutat tornaven a les seues posicions verticals, lentament.

Es llum?

Un altre dia..Hui mes somriures i menys llàgrimes. Mes esport, mes amics, més il·lusions muntades en el Dragon Kahn i una imperiosa necessitat d'agafar les rendes de la meva vida, de trobar una motiu per a seguir, d' aparcar la frustració que m'acompanya des de fa anys, d'enfrontar-me a ella, de seguir canviant com ho estava fens fins ara. Esta volta se que estava canviant..Esta vegada ho sabia. No tot el mon rep una segona oportunitat en la seva vida. Però tampoc tot el mon en rep set.  Ojala demà dure aquest petit arrebat. Ojala

Un dia especial

Amb les poques forces que deambulen per el meu cos, esperava, fent us de l'apartat d'ansietat d'us voluntari que hem reserve per a ocasions especials, un dia com aquest. Avui la família anava a l'oceanografic. El que comença sent un regal per al meu avi, acaba sent un dia per a mi. De vegades el regal son únicament les intencions de veure l'esforç d'una persona que et vol. De sentir-te rodejat d'aquells qui t'estimes, mes enllà de l'encert del present. En aquest cas, els peixos no ha aconseguir alleugerar el dolor de cames que sentia, encara que ben de segur dura un bon record. Per la meua part... bueno..he aconseguit llibertar un poc el cap, mirant taurons voladors, però una ment trista, contagia tristesa i convertix en pena tot allò que veu. Cert es que un zoològic es un lloc alegre fins que arriba una edat en la que agafes consciencia del lamentable estat dels animals. He entrat en 5 anys i en la entrada del àrtic ten oferien 24 més. Per que no? Els  he agafat. De cop has deixat de veure pinguinets. Y per molt que tractara de vorer petits animals torpes i graciosos, no podia deixar de veure els murs que els contenien. Especial ment el sostre. No imagine una vida sense cel. Ho he fet tota la meua vida i hui de sobte no he segut capaç
Ací ha arribat mes o menys el final de la visita. Desprès de l'obligat repòs, hem buscant un lloc per a dinar. Algunes rises contagioses, alguns records perillosos. Y de sobte, tots a casa, menys jo. Mentre s'allunyava el cotxe, no he pogut evitar mullar els ulls. Algo tan cotidia com una despedida a curt plaç m'ha tornar a deixar en terra de ningú. On esta la meua terra? Tal vegada es aquesta que sembla ser que no li pertany a cap ser. Per això mateix no dec voler-la o no aconseguix sentir-me propietari d'ella. Qui vol viure en un lloc rebutjat per tothom? Ara mateixa son les 16:30. Mitja vesprada o apenes principis. Soles desitge que arribe demà mati.
Així i tot, se que amb el temps, tindre bons record d'un dia especial.

Cartes al aire

Apenes queden dies, per a complir un mes. Eixa es la meua data. A partir d'eixe dia no puc permetre'm estar així.. Quedaran censurades dins de les meues possibilitats les llàgrimes.  A partir deixe dia les coses que queraren arrere, arrere estaran. Les coses que trobaré en el futur , he de saber, que encara que no les puc veure, allí estaran. Quasi 30 dies de desesperació que espere passen a ser simple tristesa. Tristesa que espere passe a ser il·lusió per viure, com la que estava fins fa poc gestant. Alegria que sentia créixer a dins de mi, lluny d'actituts sedentàries. Frustració de no poder enviar la carta que amb il·lusió estava escrivint. Posicions que no he tingut temps de fer-li veure que anaven agafant forma, oferint fruits reals. Coses que he d'aprendre a fer jo mateix, per el meu compte i fer-les per mi. Però ojala estigues ella allí per a veure-les..

mal presagi

les drogues no fan l'efecte desitjat. Ja no se com enyoranr-te menys.

Temps

Hi han diverses teories sobre el temps. Cura, distorsiona, emborrona, deforma. Totes elles afecten als records. Per sort o per desgracia fins l'ultim ale aniran mutant al nostre interior. Podem tractar de mantenir intacte algun. Un apreciat present, perfecte e inmillorable, però la corrent pesa, y al seu pas arrosega tot allò sense protecció. En arribar al mar, apenes son reflex del que un dia sigueren, mantenint quasi sempre la seva essència, si es que en algun moment en posseïren.

satisfied mind

Consumisme com a terapia

La roba m'ha guanyat. Li vaig donar  ventaja durant uns anys. Actualment apenes puc vore-la des d'aci; confie que tanta presa la  conduixca  algun dia rere meua i jo pase a ser un abanderat de la moda. Si no es aixi, bueno..espere poder viure amb això. 

Mig dia normal

les 15:14. poques coses que fer. Torna a haver música en la meva vida. Música literal. Es curiós veure com la quotidianitat torna vergonyosa poc a poc, per a recular molt a sovint. Com si estiguessen tots els actes que t'han acompanyat al llarg de la teua vida, esperant darrere d'un tabic i anasen espitjat-se un a un, allargat al máxim les vacances de mi; però poc a poc ací estan. De vegades saluden i tornen amb els altres resguardats de la meua vista. Som poquets, i esta vegada vaig a tractar de que en siguem menys que mai. Menys coneguts i mes estranys. I hem veig  mi mateixa, mentre escric aquestes línies repetint vells i simples errors. En teoria fàcils de corregir, però així com les coses senzilles son les que millor funcionen, mes perduren i més facilitat tenen d'evolucionar en alguna esperançadora millor direcció, el mateix passa amb les coses senzilles que no funcionen.

Adeu

Dia -1

Demà ja serà dia 0. M'he decidit a escriure'n quelcom per fi. Igual un blog no es el Camí, Peró si no ho probe mai ho sabre. Supose que hauran acabat de passar els reis. La meua avia m'ha intisitit lleument per tal de hem quedara a vore'ls. No entén com algo que li fa tan de goig veure no hem motive el més mínim. Ni tan sols quant era nen acabava d'ilusionar-me els caramels que llençaven alegrement els tres senyors. Si anem mes lluny tampoc vaig acabar de decidir-me en tindre un de favorit. Tal vegada hem digueren massa prompte la farsa dels pares.No hem llevà la ilusio de la festa, però ja no vaig poder decantar-me mai per un reig màgic predilecte. Respecte als caramels, no pertanys a la seua generació. Per als nens de la nostra quinta un caramel venia a ser igual que un souvenir de Benidorm per a un adult. S'agraix  el detall i s'accepta amb alegria si el present prové de mans d'un net o d'un avi. Pero ja esta. El que realment m'atreia de tot aquest paripe era un joc sense massa regles. Consistia basicament en plenar-se les butxaques a mes no poder y buscar ràpidament aprovacions o alabances paternals; despres canviar de lloc, on esperava un altra alegria, seguida d'un altra, seguida d'un altra. Inclòs saben que tota aquella barba y maquillatge era postís, alguna cosa dins meu es tractava de converçer de que no era així. Ser nen implica viure rodejat de màgia i de misteris.Com a mínim el que fou per a mi. Per tots aquestos bons records on magatzemaba gran quantitat de bens no desitjats, tots els anys espere amb alegria que tornen aquestes festes.  Llàstima que des de fa un temps els reis arriben mes pesars carregats de  que regals.. Però bueno, sent haver segut tant pessimista en les meues primeres paraules escrites, pero creeu-me quant dic que m'he reprimit.  En un any hi hauran uns altres nadals, I un anys son mols dies per a tractar de canviar. No es un puto propòsit d'any nou.. Bueno, te tota la pinta com per a que no ho siga. Ojala fora deixar de fumar...
Bona nit a tots