Mig dia normal

les 15:14. poques coses que fer. Torna a haver música en la meva vida. Música literal. Es curiós veure com la quotidianitat torna vergonyosa poc a poc, per a recular molt a sovint. Com si estiguessen tots els actes que t'han acompanyat al llarg de la teua vida, esperant darrere d'un tabic i anasen espitjat-se un a un, allargat al máxim les vacances de mi; però poc a poc ací estan. De vegades saluden i tornen amb els altres resguardats de la meua vista. Som poquets, i esta vegada vaig a tractar de que en siguem menys que mai. Menys coneguts i mes estranys. I hem veig  mi mateixa, mentre escric aquestes línies repetint vells i simples errors. En teoria fàcils de corregir, però així com les coses senzilles son les que millor funcionen, mes perduren i més facilitat tenen d'evolucionar en alguna esperançadora millor direcció, el mateix passa amb les coses senzilles que no funcionen.