Amb les poques forces que deambulen per el meu cos, esperava, fent us de l'apartat d'ansietat d'us voluntari que hem reserve per a ocasions especials, un dia com aquest. Avui la família anava a l'oceanografic. El que comença sent un regal per al meu avi, acaba sent un dia per a mi. De vegades el regal son únicament les intencions de veure l'esforç d'una persona que et vol. De sentir-te rodejat d'aquells qui t'estimes, mes enllà de l'encert del present. En aquest cas, els peixos no ha aconseguir alleugerar el dolor de cames que sentia, encara que ben de segur dura un bon record. Per la meua part... bueno..he aconseguit llibertar un poc el cap, mirant taurons voladors, però una ment trista, contagia tristesa i convertix en pena tot allò que veu. Cert es que un zoològic es un lloc alegre fins que arriba una edat en la que agafes consciencia del lamentable estat dels animals. He entrat en 5 anys i en la entrada del àrtic ten oferien 24 més. Per que no? Els he agafat. De cop has deixat de veure pinguinets. Y per molt que tractara de vorer petits animals torpes i graciosos, no podia deixar de veure els murs que els contenien. Especial ment el sostre. No imagine una vida sense cel. Ho he fet tota la meua vida i hui de sobte no he segut capaçAcí ha arribat mes o menys el final de la visita. Desprès de l'obligat repòs, hem buscant un lloc per a dinar. Algunes rises contagioses, alguns records perillosos. Y de sobte, tots a casa, menys jo. Mentre s'allunyava el cotxe, no he pogut evitar mullar els ulls. Algo tan cotidia com una despedida a curt plaç m'ha tornar a deixar en terra de ningú. On esta la meua terra? Tal vegada es aquesta que sembla ser que no li pertany a cap ser. Per això mateix no dec voler-la o no aconseguix sentir-me propietari d'ella. Qui vol viure en un lloc rebutjat per tothom? Ara mateixa son les 16:30. Mitja vesprada o apenes principis. Soles desitge que arribe demà mati.
Així i tot, se que amb el temps, tindre bons record d'un dia especial.
