Apenes queden dies, per a complir un mes. Eixa es la meua data. A partir d'eixe dia no puc permetre'm estar així.. Quedaran censurades dins de les meues possibilitats les llàgrimes. A partir deixe dia les coses que queraren arrere, arrere estaran. Les coses que trobaré en el futur , he de saber, que encara que no les puc veure, allí estaran. Quasi 30 dies de desesperació que espere passen a ser simple tristesa. Tristesa que espere passe a ser il·lusió per viure, com la que estava fins fa poc gestant. Alegria que sentia créixer a dins de mi, lluny d'actituts sedentàries. Frustració de no poder enviar la carta que amb il·lusió estava escrivint. Posicions que no he tingut temps de fer-li veure que anaven agafant forma, oferint fruits reals. Coses que he d'aprendre a fer jo mateix, per el meu compte i fer-les per mi. Però ojala estigues ella allí per a veure-les..
