Men vaig a Dénia. Estic esperant. He anat moltes vegades. Ja fa anys que no acabe de sentirme comode alli. Però allí tinc la familia que es lo que mes m'estime del mon. Però en estos dies no la puc veure. Se que hi hauran dies millors, però se que els actuals tornaran a reaparèixer. Per que soc així y tal vegada per que vullc deixar de ser-ho sense totes les energies que recureixen. No crec en el psicolegs. No en ells, sino el el seu efecte sobre mi. Pero de vegades hi ha que agafar-se a un "clavo ardiendo". Desconec la traducció al català al igual que el sentit literal de la expressió en castellà. En estos moments, allò que movia el meu mon, ha desaparegut per a sempre de la meua vida. No ho digerix. Espere dia rere dia veure un fantasma, al igual que espere moltes vegades veure el fantasma del meu avi . Però aixo no succeirà mai, però emocionalement no soc capaç d'entrendre-ho. Passen els dies; visc de la esperança, y en apenes dos segons de realitat, el mon es desmorona, y el pilar que sostenia la meua ment torna a esfumar-se. Recaic y hem torne a alçar. Hem torne a convèncer de que no esta. Però no es el meu jo racional el que no coneix la realitat. Realment tinc algo dins del meu cap que no funciona be. Un error de base, que amb el pas del anys m'ha llevat el somriure poc a poc, arrebatatn-li'l també a tot aquell que alguna vegada m'ha estimat. Vull eixir, soles que no se com. Soles demane una direcció. Estic dispost a caminar a obscures sens però suplique per una direcció y una esperança de algun dia veure la llum com una persona normal, sens ser-me infidel a mi mateix, sens caure en el conformisme, sense por. No se si serà tot compatible. Segurament hem diguen que si, però haurà de ser una persona molt convinent, per que no es a mi a qui te que convèncer.. Avui exactament queda una setmana per a abandonar el piso en el que visc aletargat. En una setmana solte la corda. Espere caure en bones mans. Tinc por. La única ventaja que li vec a tindre por es que el reste dels temors es reduïxen. Merma la importància de viure. He deixat d'estar incomode en els ascensor, he deixat de témer tant per l'avio, obllide que puc quedar-me tancat dins d'un bany, per que fora hi ha a el mateix que hi ha dins. Ojala estiguesses ací per a agafar-me la ma, però ja no estàs. No hem vec capaç de poder perdonar-te ni tu crec que et veges capaç de tornar a entrar en allò que sempre t'ha fet por. Visc de records, que hem treuen tota l'aigua que tinc en el cos, i se que quant deixe de vore'ls, haure denfrontar-me al verdader problema. Mai en la vida m'he sentit tan soles. Comprenc la frustració dels meus pares i soc capaç d'empatitzar amb ells, de veure'ls sofrir, però no puc deixar de sentir-me així. No puc veure un altra cosa que un mon que no es el meu, a pesar de que sens cap tipus de dubte moriria per ells. I ara, a seguir amb el petit teatre que m'ha tocat viure. No recorde un dia mes trist; en un trist any de la meua vida.
